Pre-estrena
Conciliació familiar
De Teatre de l’Abast y La Fam Produccions
Data de representació: 27 de desembre de 2021. Data de la crítica: 28 de desembre de 2021. Lloc: Teatre l’Agrícola d’Alboraia.
Sempre m’he sentit atret per les propostes de Teatre de l’Abast, per la seua bona preparació tècnica i les seues dramatúrgies on el físic ocupa un pla important sense menysprear que el text (o el “no text” en el cas de Rob) i l’acció són la part substancial del teatre. Una atracció des que vaig presenciar en 2014 en el teatre El Micalet l’estranya Gore de l’argentí Javier Daulte, una peça complicada de la qual van eixir airosos, i poc després en el Rialto el seu treball L’ànima bona de Sezuan de Bertolt Brecht, amb direcció de Ramón Moreno, muntada acabats d’eixir dels seus estudis d’Art Dramàtic. Després vindrien l’infantil Lluna, dos i tres, Molt de soroll per a no res, una peculiar adaptació de la comèdia de Shakespeare, i la genial Rob amb una interpretació de Ramon Rodenas incommensurable. Molt bon futur que es veia per davant i que es va confirmant amb el temps.
La Fam és l’altra part de la coproducció. Es tracta d’una companyia de Vila-real de les més destacables en el teatre de carrer o en espais a l’aire lliure, que ha aportat el seu a esta creació, sobretot en l’apartat tècnic. Fins i tot els éssers robotitzats del futur semblen extrets del seu espectacle Mr. Blue Sky . Personalmente, sus propuestas siempre me resultan sugestivas y su oficio impetuoso camina hacia un mensaje diáfano sobre nuestra sociedad actual. 
Ambdues s’han unit per a crear un espectacle infantil amb un tema molt actual i que concernix moltes persones: la conciliació familiar. Buh!, que així es denomina, ens conta la història d’Eva, una xiqueta intel·ligent i divertida amb molta imaginació. Però passa molt temps sola a casa, amb els seus pares separats i la seua mare moltes hores fora de la llar per a tirar avant. En esta situació, farta de la soledat, cridant-la sense que aparega quan necessita companyia, escapa a un lloc secret on quatre éssers imaginaris l’ajudaran a afrontar la seua situació i les seues pors amb una aventura molt especial.
Com s’observa, la història s’inspira en Conte de Nadal del novel·lista britànic Charles Dickens. I no sols per reproduir l’argument d’un personatge visitat per tres fantasmes en un somni sinó perquè estos éssers li ensenyen a Eva el passat, el present i el futur, com en el relat. Un passat representat per una vella fusteria on el martell, el xerrac i el tornavís han quedat vells davant l’emergència d’una nova ferramenta multifunció però on també reviuen els records d’un vell àlbum. Un present amb l’aparició d’un doble d’Eva, i un futur amb els éssers tecnològics i una fada padrina del futur. En suma, li ensenyaran a no oblidar el passat, a viure el present i no tindre por al futur, un missatge molt didàctic també per als adults, presentat en tot just una frase a mode de rúbrica resumixen a partir de l’escena on la mare es compromet a gaudir amb la filla del seu temps, una vegada complides les seues responsabilitats laborals i casolanes. La mútua comprensió queda com una virtut molt ben reflectida perquè és una necessitat i sempre es pot millorar la convivència si existix la possibilitat de la conciliació. I voluntat, una cosa imprescindible. 
L’espectacle és un musical que farà les delícies de l’espectador. Amb marionetes, entre les quals destaca el gat gegant a qui se li atribuïx la culpa de les entremaliadures d’Eva, a més de les divertides i nostàlgiques ferramentes de la fusteria. Les cançons de Carles Rodenas posseïxen una qualitat enorme, amb lletres en valencià que no sols no se separen de l’argument sinó que el conduïxen, i estan molt ben interpretades pels cinc actors i actrius. Destaquen l’adequació de la música al passat, present i futur, amb ritmes que fins i tot recorden al Benvinguts de Miguel Ríos i al rock dur, o el tecno més actual.
Hi ha escenes divertidíssimes, com la desenrotllada en la fusteria amb les tres velles ferramentes, l’home de paper, el joc d’espill o la irrupció dels tecnificats amb eixa espècie de fada padrina dominant i clarificadora. La dramatúrgia de Manuel Maestro, autor d’un text ben estructurat, Lucía Aibar i Victoria Mínguez, creadores a partir de la idea original, funciona en tot moment amb un ritme rabent i potent, amb la conjunció del físic, la paraula, les cançons, les marionetes, el molt moviment, les bones coreografies de Cristina Fernández, i els canvis ràpids de vestuari dels éssers imaginaris del sempre enriquidor Pascual Peris. Sorprén l’escenografia de Txema Rico, amb el canvi d’una casa actual a la vella fusteria, i la il·luminació de Sergio Heredia, amb salts rabents i capaç de convertir el granat del gat en daurat. Elements humans i tècnics units de manera eficaç per a construir el desenrotllament molt ben adequat per a ser cridaner per a to 
dos els públics.
Igual de destacables són les interpretacions. Eva és Rebeca Artal-Dada amb una desimboltura exemplar. És una actriu que dona molt encaix al personatge. Neus Alborch, amb la seua dicció perfecta en valencià, també despunta amb la seua veu i la seua solidesa. Estela Domínguez té una gràcia exemplar. Aina Gimeno està impressionant sobretot en el seu moment de dansa, com eixe gat granat, i Juanma Picazo té una gràcia enorme, a més de bona veu. Els quatre últims com fantasmitas multiplicant-se en diferents personatges. Tenen l’encant necessari per a donar-li simpatia a l’espectacle familiar i es compenetran a la perfecció.
Com a colofó, és necessari atendre la forma d’expressió del missatge. Està dins de l’argument, va de dins cap al pati de butaques i no al revés. La conscienciació del públic en teatre s’aconseguix amb la vista i l’oïda. Estem veient última 
ment massa treballs familiars on hi ha una ideologia ficada amb calçador sense que vinga al cas per a la diégesis ni existisca causalitat en els esdeveniments. Buh! manté eixa norma didàctica del teatre de parlar des de l’estructura profunda i no des de la superfície. D’esta manera, ens regala un missatge positiu a favor de la necessitat de l’afecte entre fills i pares en uns temps individualistes com els actuals, amb moltes entremaliadures que són això, entremaliadures sense arribar a gamberrada. També és una reivindicació de la necessitat de somiar, de viure amb il·lusió. Per tot això, i per la simpatia i l’ofici d’Abast i La Fam val la pena.
Com van dir Ramon Rodenas, Victoria Mínguez i Lucía Aibar en la gala d’AVETID d’esta any, anomenada als programadors. Atents.
José Vicente Peiró
